dijous, de febrer 05, 2009

Quina lenta agonia, la dels ametlers perduts.


Parlar d'un dels llibres que més m'ha agradat, i n'he llegit uns quants, és un risc. És un risc perquè sempre que rellegesca aquest escrit trobaré que hi ha coses que havia d'haver dit i que no ho vaig fer. Cosa aquesta que m'angoixa un poc, però que així i tot també li ho he d'agrair a l'imaginari de Toni Cucarella. Parafrassejant l'inici de l'obra on diu que evocar és soterrar el passat, afegiré que fer extraure sensacions i sentiments en el lector és fer-lo viure; al lector, dic.

Bé, ha temps arrere vaig llegir-li l'Ulisses i ja em va semblar una novel·la encisadora, entranyable. No sóc jo qui ha de descobrir qui és Toni Cucarella com a escriptor, però si amb l'Ulisses em regalà una estona molt agradable de lectura, amb Quina lenta agonia, la dels ametlers perduts no em resta més que dir que és una obra mestra. És una obra d'aquelles que recordaràs sempre i que referenciaràs en moltes converses literàries.

Quina lenta agonia, la dels ametlers perduts és una novel·la coral que té la capacitat a través dels ulls d'un xiquet narrador moltes vegades, també d'un narrador omniscient d'altres, i d'un narrador polièdric que pren el punt de vista des de diversos angles, de desfermar amb tota la cruesa el tall d'una realitat social i el tall d'un imaginari col·lectiu.

Tots els personatges d'aquesta macroaquarel·la que abraça, tot i que siga de refiló en alguns casos, des d'algun detall de la guerra civil i que arriba fins al final dels setanta, es mouen impel·lits per forces naturals, atàviques, tel·lúriques... És la terra, podríem dir-ne, qui pren forma en els distints personatges i els fa viure les històries perquè el lector en prenga consciència dels seus darrers batecs. Sí, els darrers batecs d'un racó del País Valencià que feia les darreres alenades abans de morir; com un dels personatges: Vicent de la Tassonada, Vicent de les mosques, que el fan morir per anar a viure a la lluna on no hi haurà mosques.

Podríem agafar la metafora de l'ovella guirra, de l'ovella roja, com a símbol de lleialtat i de resistència contra la invasió d'una altra cultura, d'una altra nació, que utilitza el personatge xiquet Nolo Ribes: Castellans a la gerra.

L'alè de les religions antigues, precristianes (i també de catòliques) com per exemple el personatge que curava de gràcia perquè de fetus havia plorat al ventre de sa mare i ara tenia la gràcia de salvar animals fent-los fent-los pixar. Aquesta dinàmica aquarel·la també està pintada sobre un teixit en què el realisme màgic està present contínuament: diàlegs naturals amb una xiqueta morta feia molts anys, un marit afusellat durant la guerra i que retorna viu trenta anys després, històries d'encantades i de forces del més enllà... situacions que com a lector acabes comprant-les de forma natural.

Pel que fa al llenguatge, l'obra està escrita amb una riquesa que va des de registres molt cultes fins a la parla més localista dels ravals de Xàtiva. Però sempre ajustats al verisme més exigent dels personatges; fins i tot per deixar de banda en algunes ocasions la normativa més generosa. I si atenem al domini oracional veiem que Toni Cucarella flexiona el llenguatge per ajustar-lo a les exigències del discurs literari sense que aquest grinyole en cap revolta, ni per massa ert, ni per massa moll.

En definitiva, és una de les grans novel·les de la literatura catalana.

Gràcies, Toni Cucarella, per haver-nos-la regalada.

1 comentari:

250109boscarro ha dit...

Gràcies pel comentari elogiós.

Una abraçada

Toni Cucarella