En el mar de les Antilles trobem molts dels ingredients característics per a poder definir-la com una novel·la polièdrica: aventures, historicisme, amor, costumisme... però més enllà d’aquesta coralitat d’elements jo destacaria el tractament que fa l’autor de l’anàlisi i de l’evolució del personatge principal, Pep el de Tos. Un individu que és arrancat del poble (Pouet en la novel·la; Puçol en la realitat, poble de naixença de l’autor i que també surt en el recull de contes El carrer dels bonsais) per a dur-lo a la guerra de Cuba. Allí veiem la transformació d’Amigó, l’home, el soldat, el conspirador, l’assassí... com diu el narrador. I allí també s’ha de moure entre els dos grans amors de la seva vida impel·lit per les circumstàncies, la Negra Lola (bagassa cubana) i Maria, la dona en el llunyà Pouet, Ella era el present, l’instant preciós que calia assaborir. Maria era el passat i potser el futur. Però quina importància tenia el futur per a un home que es veia incapaç d’assumir-lo.Manel Alonso, amb una prosa acurada i que voreja moltes vegades la prosa poètica, no de bades ell també és poeta, arredoneix un impecable vestit per a una història que reflecteix les darreres alenades d’un imperi decadent i, com diu el narrador, corcat.
uns segons de paciència i d’empatia
Fa 2 hores