PETITS PARADISOS

Des que era xicotet que no havia anat a collir figues. Tota una acció plena de records d'infantesa: tacte, olors, imatges, sabor, inocència, il·lusions... tot un paradís arrecerat a la sala de l'ànima. Directament de la figuera a casa. Serviu-vos-en si us ve de gust.

DE PORTBOU A COLLIURE

 Pujàrem la muntanya amb cotxe i ens aturàrem al coll per veure el pas per on milers i milers de republicans fugien de les assessines urpes franquistes. Darrere deixaven morts, derrota i il·lusions. Totes els rostres denoten la tragèdia, però a mi em cridà l'atenció el soldat que hi ha cap a la dreta amb la gorra militar aguantant-se la cara amb la mà i recolzant-se sobre el genoll; tota un exemple de metonímia de la desolació humana.

Passaren pel mig d'una terra que la història encara vol que siga frontera colonial. Algun dia tornarem a empalmar allò que trencaren el 1657.

 A Colliure presentàrem el nostre respecte al poeta espanyol Antonio Machado.

Un Colliure que aliè a les tragèdies històriques -o no- vivia les seves festes estivals.

EL RASTRE DE JAUME I A MONTPESLLER



 "E, quan la reina nostra mare se sentí prenys, entrà-se'n a Montpestller. E aquí volc Nostre Senyor que fos lo nostre naiximent en casa d'aquells de Tornamira, la vespra de nostra dona sancta Maria  Candeler."

Bé, la casa on diu Jaume I que va nàixer ara és la Cambra de Comerç i Indústria. El punt d'informació de Montpesller on vaig preguntar (Plça de les Comèdies) no sabien donar-me raó de res. Els vaig haver d'explicar jo l'assumpte. Quan cridaren una altra funcionària, i cercant per la xarxa, em digueren on estava la casa i també un torreó que hi ha darrere de la catedral on una ordre de cavallers li dedica la placa que adjunte en la foto. No hi vaig poder trobar res més del nostre rei.

A tot això, els vaig demanar els fullets en català i em digueren que com que la gent no els demana, no en tenien. Així que ja ho sabeu: demaneu-los en català encara que siga al Japó; la funció crea l'òrgan.



RECITANT EL POEMA A PAUL VALERY I A GEORGE BRASSENS

Poema fet de camí a Sète per a George Brassens i per a Paul Valery (els dos mestres dels cementeris marins). Llegit davant la tomba de Valery amb la companyia d'altres poetes valencians.

LITERATURA ERÒTICA A LA UNIVERSITAT CATALANA D'ESTIU DE PRADA 2011

El passat 17 d’agost tenia lloc a la Universitat Catalana d’Estiu de Prada una Taula Redona sobre Literatura Eròtica i posterior debat.

Cinc guanyadors del Premi de Literatura Eròtica de la Vall d’Albaida –únic premi d’aquest gènere que queda viu no només als Països Catalans, sinó al llarg de tota la Península– aprofitaren per parlar en primer terme de literatura, d'erotisme i de les seues obres davant d’un nombrós públic interessat en el tema.

Toni Teruel, president de l’Associació d’Amics i Amigues de la UCE de Prada, era l’encarregat de presentar l’acte i els escriptors participants als assistents. L’ordre a seguir venia marcat per l’any de l’obtenció del premi. Així el primer en pujar la temperatura de la sala –si és que això era possible– era Joan Olivares, guardonat en dues ocasions amb Dies de verema (1997) i Pell de pruna (2007). Tot seguit Ramon Guillem ens parlava sobre A foc lent (2004); Carles Cortés sobre Sara, la dona sense atributs (2009); i Mercè Climent i Francesc Mompó sobre Somiant amb Aleixa (2010). L’acte servia a més per presentar aquesta última, per ser la darrera obra premiada i publicada per l'Editorial Bromera.

També hi hagué temps per al debat i les opinions de l'auditori, on es destacaven aspectes com la forta embranzida valenciana en el gènere o l’aportació de lèxic al capdal normatiu del català.

POEMA A BRASSENS I A VALERY

POEMA ESCRIT DE CAMÍ A SÈTE PER A GEORGES BRASSENS I PER A PAUL VALERY; I LLEGIT DAVANT LA TOMBA DE VALERY.

 

CEMENTERIS MARINS

Fumaré uns versos sense guitarra

vora una mar coneguda,

li deixaré com a penyora
l’alè de l’onatge pairal,
bescanviarem, si més no un instant,
el tacte de la sorra i la pell nua
de les jeunes filles de la Camarga.
Sé que ja ets pols i música
com música i mar és Paul,
mes també sé que tots tres tastem
de l’escudella de la llum

i de la secreta taula dels mots.

Alce la copa a la falsa frontera

on descansen els morts.

Agost 2011

100 ANYS DE VALOR

 

EROTISME O PORNOGRAFIA? HI HA DIFERÈNCIA CONCEPTUAL?

Quina és la diferència entre erotisme i pornografia? No cap. Feu un colp d'ull a l'explicació aclaridora de la Viki. O no en penseu el mateix?

“La pornografia és la descripció pura i simple dels plaers carnals; l’erotisme és la mateixa descripció revaloritzada, en funció d’una idea de l’amor o de la vida social. Tot allò que és eròtic és necessàriament pornogràfic. És molt més important distingir entre allò que és eròtic , d’allò que és obscè. En aquest cas es considera que erotisme és tot allò que fa que la carn esdevinga desitjable, la mostra en la seva màxima esplendor, inspira impressió de salut, de bellesa, de joc gojós; en tant que l’obscenitat devalua la carn, i així s’associa a la brutícia, les imperfeccions, els acudits escatològics, les paraulotes.”

TAULA REDONA I DEBAT SOBRE LITERATURA ERÒTICA

Dimecres, 17 d’agost a les 18.00h a la Universitat Catalana d'Estiu (Liceu Charles Renouvier) de Prada de Conflent (Catalunya Nord - Països Catalans) tindrà lloc una taula redona i debat sobre literatura erótica, on intervindran 5 autors guardonats amb el Premi de Literatura Erótica la Vall d’Albaida: Joan Olivares, premiat en dues convocatòries, els anys 1997 i 2007, per Dies de verema i Pell de pruna; Ramon Guillem, premiat el 2004, per A foc lent; Carles Cortés, premiat el 2009, per Sara, la dona sense atributs; i Mercè Climent i Francesc Mompó, premiats el 2010, per Somiant amb Aleixa.

DIES DE VEREMA (Joan Olivares)

A vegades, el plaer, la fantasia i la incertesa van íntimament units, i això augmenta l'encant d'unes relacions. Ha arribat la temporada de la verema a Missena, i Manel contracta un matrimoni perquè els ajude amb la collita. Felip i Marina viuen llogats en la mateixa casa, i cada dia que passa, Manel se sent més atret per l'encís de la treballadora. En acabar la jornada, els dos homes es reuneixen en la casa del tio Cento, on els conta històries eròtiques, algunes de reals, i d'altres fruit de la fantasia. Un dia, excitat per aquestes narracions i presoner dels efectes de l'alcohol, Manel gaudirà el sexe, en la foscor de la nit, amb una dona que no pot assegurar que siga la seua muller.

El joc d'equívocs, d'ambigüitats i d'incerteses, el despertar a la sexualitat de l'adolescència i les fantasies més diverses, es donen cita en aquesta novel·la, Premi de Narrativa Eròtica La Vall d'Albaida 1997. Ambientada en el món rural dels anys trenta, Dies de verema vols ser una elegia del món agrícola, de la relació de l'home amb les feines del camp quan el treball es converteix en una festa i, de vegades, en un plaer imprevisible.

PELL DE PRUNA (Joan Olivares)

Silveri és un jove conciliador, treballador, amb idees moderades i simpatitzant de les causes perdudes… un bon xic, en definitiva, que faria una vida normal si no fóra perquè el seu èxit extraordinari amb les dones el posa en més d’una situació compromesa i incòmoda. La incorporació de Silveri com a nou professor a l’institut no deixarà indiferents professores ni alumnes. Des del primer dia, les peripècies amoroses del protagonista es barrejaran indestriablement amb la seua vida laboral i desencadenaran una sèrie de situacions insòlites i divertides que trasbalsaran la rutina de la comunitat educativa.

A FOC LENT (Ramon Guillem)

La prosa suggeridora d’aquest relat dóna carta de naturalesa a una història d’amor viu, profund i amb vocació d’inacabable entre un escriptor i una llibretera. Però, per sobre del procés de seducció i la materialització del desig –tot contat i viscut en primera persona i potenciat per unes descripcions tremendament visuals i d’un erotisme refinat i voluptuós– planen, com fantasmes a l’aguait, les ombres de l’ab-sència i de la mort.

A foc lent, XI Premi de Literatura Eròtica La Vall d’Albaida, reivindica la vida a través d’allò que ompli de goig els protagonistes: la música, la poesia, la fotografia, la pintura o el cinema –en resum, l’art–, però tot això tamisat a través del cos de l’amant, vertader artífex d’aquesta festa dels sentits. Perquè és gràcies al sexe que hom pot descobrir i gaudir Bruckner, Picasso, Kubrick o Ausiàs March.

SARA, LA DONA SENSE ATRIBUTS (Carles Cortés)

Quan Sara va fer els cinquanta anys, va decidir que canviaria de vida. Havia deixat el treball com a intèrpret i volia concentrar-se en nous projectes més enriquidors. Dubtava de quin camí escollir. Va pensar a fer una nova traducció de l’obra més coneguda de Robert Musil, L’home sense atributs, però un dia, tot llegint el periòdic, va trobar un anunci suggeridor al qual no es va poder resistir. Un jove de vint-i-cinc anys, que es presentava amb el nom de Gabriel, s’oferia per fer massatges. «Dóna-li una alegria al teu cos de dona», pregonava. A partir d’una telefonada, s’inicia una relació compulsiva i absorbent entre Sara, que busca un sentit a la seua vida, i Ismael, l’autèntic nom del jove universitari que es prostitueix per tal de pagar-se els estudis.

SOMIANT AMB ALEIXA (Mercè Climent i Francesc Mompó)

Aleixa, la jove protagonista que dóna nom a la novel·la, compta amb un atípic do heretat de les dones de la seua família: quan algú somia en ella, ella somia el mateix. Aquests pensaments impropis proporcionen a Aleixa informació molt valuosa de les persones que l’envolten. Però el que en principi sembla un avantatge es converteix en un turment, ja que cada vegada que la son la venç, viu la intensitat d’unes escenes eròtiques de les quals ella és sempre la protagonista. Un amic, un company de faena, un venedor... tots desitgen Aleixa. Una llibreria, un despatx, un emprovador..., no importa el lloc ni el moment. El desig que ella desperta, l’anhel pel seu cos, faran trontollar els sentiments propis.

Somiant amb Aleixa, obra guardonada amb el XVII Premi de Literatura Eròtica La Vall d’Albaida, és una obra escrita a quatre mans amb una prosa acurada i un estil marcat per l’abundància de detalls en la descripció. 

SOMIANT AMB ALEIXA TÉ PÀGINA PRÒPIA

Si voleu veure o llegir tot el que està generant aquesta novel·la només heu de clicar l'adreça: http://www.facebook.com/SomiantambAleixa

Fins i tot podeu llegir els dos primers capítols de franc clicant ací.

Si voleu estar informats dels esdeveniments relacionats amb aquest llibre (presentacions, ressenyes, entrevistes...) premeu la casella de M'AGRADA a la pàgina; sereu molt benvinguts.

JESÚS GE I PEDRO VERDEJO. POESIA DADA

UN PESSIC DE L'ALTRA HISTÒRIA

ESTADA LITERÀRIA AL MATARRANYA

Estada a Vall-de-roures

Aquest cap de setmana hem fet una estada literària a Vall-de-roures amb motiu de presentar la novel·la Somiant amb Aleixa a la llibreria Serret i assistir a l’acte de presentació de llibre de poemes col·lectiu (vora cent autors) Poesia a la frontera publicat per March Editor.

Vall-de-roures és un poble encisador ple de màgia medieval. L’estança a l’hotel Salt ha estat molt confortable; és un establiment que t’ofereix, al contrari d’alguns, el servei de moltes més estreles de les que té. Altament recomanable. Un altre dels molts encants que he trobat a la comarca d’El Matarranya és el magnífic estat del català parlat per la gent d’allí. Ja poden les administracions polítiques separar-nos en mil bocinets per anorrear-nos que continuem sent ciutadans dels Països Catalans.

A l’hora de l’àngelus –nadir de l’hora de les bruixes- estàvem a la llibreria Serret signant llibres. Manel Alonso –amb qui havíem fet el viatge– amb Els somriures de la pena; Mercè Climent i Jo amb Somiant amb Aleixa; i jo amb el poemari De la fusta a l’aigua i el llibre de narracions Fronteres de vidre. El propietari de la llibreria, l’Octavi Serret, és tot un heroi de la cultura. L’entusiasme que vessa per la paraula escrita fa que no hi haja ningú que entre a la seva llibreria que no n’isca amb algun llibre sota el braç. Nosaltres, en poc més de dues hores signaríem entre els tres un centenar de llibres. El que he dit, tot un referent de llibrer, l’Octavi; i tota una referència literària, la llibreria Serret. Gràcies Octavi.

A la vesprada, a l’entrada de la zona medieval, vam tindre l’agradable sorpresa de trobar-nos a La Montserrat Vilardosa, Clídice, a qui coneixia del món virtual, i amb qui vam compartir, amb el seu marit, menges i paraules; tot un goig.

La segona part fou a s’endemà la presentació del poemari col·lectiu Poesia a la frontera; on es poden llegir tres llengües: català –majoritari–, aragonès i castellà. Pel que fa al restaurant que ens diposità –no puc utilitzar el verb acollir– no en vull dir ja res més. Els organitzadors de l’acte i els assistents ens esforçàrem perquè la cosa tirara endavant i després de les presentacions es feren diverses lectures en veu alta. Gràcies també a editors i organitzadors per aquest llibre que ara tinc entre mans. Personalment hi he participat amb tres poemes, un dels quals –el que vaig fer la nit que ens segrestaren Tv3 al País Valencià– va ser el que hi vaig llegir.

GRÀCIES MATARRANYA PER CONTINUAR SENT MA CASA TAMBÉ.

UN LLOC ON NO ANAR A MENJAR: HOTEL PARADA DEL COMPTE, EL MATARRANYA

Restaurant de l'hotel PARADA DEL COMPTE al Matarranya, un lloc on no enviaria ni al meu enemic. Ací podeu veure l'exemple de menjar que ens posaren als assistents a un encontre de vora dos-cents escriptors. Carn en mal estat -a punt de podridura- i un tracte infame. 22 € per menjar uns cacauets i un got de plàstic de cervesa després de fer una cua de postguerra. LAMENTABLE!!!

Ps. encara em discutia una cambrera maleducada que la carn estava en condicions; quan me la vaig haver de traure de la boca perquè em picava la llengua i el paladar i la pudor m'envaïa el nas.

SOMIANT AMB ALEIXA DISTINGIT PER L'AILLC

MATÍ D'ESTIU

Fent-me un martini i escoltant la Creedence.

SOMIANT AMB ALEIXA I DE LA FUSTA A L'AIGUA AL MATARRANYA

Aquest cap de setmana serà mogudet. De bell nou maleteta al cotxe i a menjar carretera. Aquesta vegada a una comarca on encara no havia estat, tot i que sempre me n'havien parlat molt bé i on continuem compartint la llengua de Jaume I. De segur que serà una bella estança, tot i que de curta durada. Disabte 6 a migdia, estaré a Vall-de-roures, a la llibreria Serret signant exemplars del poemari De la fusta a l'aigua ed.Onada; també de la novel·la eròtica Somiant amb Aleixa ed. Bromera, junt amb Mercè Climent, coautora. I també hi seré amb el poeta i escriptor Manel Alonso que signarà el recull de narracions Els somriures de la pena ed. Onada.

A s'endemà anirem a Prat del Comte a la presentació de l'antologia poètica Poesia a la frontera Marc editors on han participat vora un centenar de poetes, en llengua catalana, aragonesa i castellana; entre els quals estem Manel Alonso i jo.

Ens emplenarem la sala de l'ànima de bons records, segur.

SOMIANT AMB ALEIXA: RESSENYA DEL POETA I ESCRIPTOR MANEL ALONSO

(Presentació de la novel·la Somiant amb Aleixa a la Casa del Llibre de València el passat 30 de juny de 2011, a la taula d'esquerra a dreta Manel Joan i Arinyó, Mercè Climent i Francesc Mompó)

Hi ha una etapa de les nostres vides en la qual, d’una manera inesperada, els somnis ens regalen escenes tòrrides que acaben amb els llençols o els pantalons del pijama molls. L’aparició d’aquests somnis coincidix amb el nostre despertar sexual i, encara que poden aparéixer durant bona part de la nostra vida, és en l’adolescència i la joventut on més altes resulten la seua quantitat i intensitat.

El món dels somnis, des de temps immemorials, ha sembrat d’inquietud l’ésser humà, el qual de vegades ha volgut veure’ls com a missatges del destí que ens espera, o més tard com a elements imprescindibles per a estudiar el nostre subconscient.

En els somnis les nostres fantasies més íntimes i irrealitzables prenen cos i naveguen empeses pel desig ocult que les ha creades cap a terres volcàniques. Quan despertem del somni, de vegades de tot plegat només ens resta un sabor dolç en la boca i unes imatges sensuals que ens neguem a oblidar. De vegades hem desitjat controlar el món dels somnis i, com un aparell de televisió, triar cada nit un canal temàtic per a poder viure allò que la realitat ens nega. A alguns, més morbosos, els agradaria fins i tot saber qui té somnis eròtics amb ells, encara que sovint tindrien sorpreses extraordinàries i en ocasions poc agradables, com les que té la protagonista de la novel·la Somiant amb Aleixa (Bromera, 2011) amb la qual el tàndem Mercè Climent-Francesc Mompó va obtindre el Premi de Narrativa Eròtica de la Vall d’Albaida 2010. Aleixa té el do heretat de somiar els somnis d’altres on ella apareix (o almenys és el que ella es creu). La cosa, encara que estranya, no passaria de ser una simple anècdota si no fóra per la seua joventut, la seua bellesa i el seu sex-appeal, a la qual cosa cal sumar el fet que fa poc ha acabat la seua carrera i combina dues faenes, la primera com a professora en un institut i la segona en una botiga de roba.

La seua sensualitat no passa desapercebuda entre professors i alumnes, entre companyes i encarregats, i prompte es veu immersa en tot un seguit de somnis cada vegada més intensos i tòrrids.

El xoc entre la ficció onírica provocada pel desig que causa en els altres i la realitat quotidiana la farà viure immersa dins d’un laberint de sentiments contradictoris on la culpa i la vergonya la tenen subjugada.

Climent-Mompó, a més, ens oferixen en forma de flash-backs escenes del passat sexual de la protagonista que ens confirmen que, malgrat les aparences, estem davant d’una dona que ha tingut experiències amb els dos sexes. En el seu despertar sexual i en esta aparent bisexualitat cobra una gran importància Emma, una amiga de la infantesa, que és qui la inicia en les pràctiques sexuals.

Climent-Mompó, amb un llenguatge clar, impregnat en ocasions per un cert lirisme, però sempre directe, atent als detalls i amb un gran vigor plàstic, recreen un complex castell de focs artificials on l’esclafit del final de cada capítol obri el pas a una altra escena que acabarà en iniciar-se el repòs dels amants i en el cim del clímax literari.

Entre escena i escena, retrataran la personalitat d’una dona a la qual en el pla sexual l’han dirigida i modelada els seus partenaires omplint-la de dubtes i incerteses.

EL PARADÍS?

UNA CANÇONETA LLEU I PLANA PER A PASSAR LA XAFOGOR

PER A AQUELLS QUE S'ESTIMEN LA TERRA